Quan t’arriba un nét t’en adones de sobte que t’ha arribat el futur. I mires endarrera i veus la teva vida. Una pel.lícula en blanc i negre o en color, segons les etapes, segons els aconteixements. I saps ja el que s’ha complert i el que has obtingut. El que has sembrat ja és hora de recol.lectar-ho. I com que el futur ja és aquí és també l’hora de viure més a poc a poc el present. De saborejar, de pal.ladejar, de no empassar-se tan ràpidament els moments.
Segur que vaig mirar-me amb tan de deteniment els meus fills, com em miro ara els meus néts: però no ho recordo amb aquesta precisió. Perquè llavors vivia el present junt amb el futur i eren masses coses alhora. Ara, miro els meus néts i se m’atura el temps. I m’en adono de totes i cada una de les seves expressions i encara que siguin efímeres, són en aquests moment eternes.
Els néts m’han retornat els meus sentits oblidats: la mirada profunda i amb detall, les olors del seu cos, el tacte suau, la manyaga, el petó i la mel als llavis, la seva escalfor, l’oïda fina per sentir els batecs dels seus cors, els seus riures…
Aunque no nos cuadre la edad me vinieron una ganas descontroladas que seas mi abuela!!!!