Els néts

Els néts
Quan t’arriba un nét t’en adones de sobte que t’ha arribat el futur. I mires endarrera i veus la teva vida. Una pel.lícula en blanc i negre o en color, segons les etapes, segons els aconteixements. I saps ja el que s’ha complert i el que has obtingut. El que has sembrat ja és hora de recol.lectar-ho. I com que el futur ja és aquí és també l’hora de viure més a poc a poc el present. De saborejar, de pal.ladejar, de no empassar-se tan ràpidament els moments.

Segur que vaig mirar-me amb tan de deteniment els meus fills, com em miro ara els meus néts: però no ho recordo amb aquesta precisió. Perquè llavors vivia el present junt amb el futur i eren masses coses alhora. Ara, miro els meus néts i se m’atura el temps. I m’en adono de totes i cada una de les seves expressions i encara que siguin efímeres, són en aquests moment eternes.

Els néts m’han retornat els meus sentits oblidats: la mirada profunda i amb detall, les olors del seu cos, el tacte suau, la manyaga, el petó i la mel als llavis, la seva escalfor, l’oïda fina per sentir els batecs dels seus cors, els seus riures…

Escrit per

Un comentari

  1. julieta
    julieta 7 agost 2013 at 20:03 | | Reply

    Aunque no nos cuadre la edad me vinieron una ganas descontroladas que seas mi abuela!!!!

Si us plau comenta amb el teu nom real.

Leave a Reply