Pensaments i educació

Els pares han de donar permís als fills per demanar i donar-se permís a sí mateixos per dir que no quan cal.

Els pares han de donar permís als fills per demanar i donar-se permís a sí mateixos per dir que no quan cal.

Els anys de creixement dels nostres fills són preciosos, passen ràpid i no tornen.

Educar bé, com la bona cuina, requereix temps. Un temps suficient i de qualitat. La infantesa és curta, la necessitat que tenen de nosaltres és gran i el temps passa depressa.

La vida actual va molt accelerada i s’exigeix als nens un aprenentatge precoç, però atenció perquè estem robant als nens el seu temps, un temps que ells necessiten per a créixer i madurar al seu propi ritme, no al ritme dels adults.

No és un bon país aquest en que els horaris laborals són molt sovint irreconciliables amb les responsabilitats parentals!.

Tots sabem que el paper dels pares de vegades és ingrat d’assumir perquè és l’encarregat d’administrar la frustració. No es pot educar al nen sense “contrariar-lo” en més o menys mesura, ja que se l’imposen hàbits de neteja, socials, que no concorden sempre amb els seus desitjos.

Moltes vegades els adults “proposem” però també a vegades hem d’”imposar”. Perquè no és possible cap procés educatiu sense límits, sense normes, sense esforç. L’esforç és necessari i el nen ha d’aprendre primer a obeir per després aprendre a manar-se a si mateix.

A per tot arreu els infants créixen com l’heura a la paret. Els pares fem de paret, som recolzament i resistència a la vegada.

Els pares no poden delegar tota l’educació a l’escola emparant-se amb la falta de temps, no poden exigir que el mestre eduqui 20 nens quan ells no poden fer-ho amb un o dos. La paternitat és una gran responsabilitat que no es pot eludir.

¿Quí ha d’educar els nens i nenes perquè siguin generosos, respectuosos i honestos; perquè desitgin aprendre, s’organitzin millor el seu temps lliure, siguin nets, polits, i coses per l’estil?

És cosa de l’escola i dels mestres o és cosa dels pares i de la vida familiar i social?

Ningú té l’exclusiva de l’educació, perquè ens agradi o no, educar és cosa de tots: dels pares, dels mestres i de la societat en conjunt.

A l’Àfrica es diu :”Cal tot un poble per educar un infant”

I no oblidem que, en última instància, educar un infant és essencialment ensenyar-lo a prescindir de nosaltres.

Escrit per

Si us plau comenta amb el teu nom real.

Leave a Reply