Arrels i orígens

imgp7744-1La veig asseguda en un banc  d’una tranquil.la plaça. Sola, molt sola i aïllada en el seu món personal. La mirada al lluny, absent, fora de tota la realitat que l’envolta. És una dona immigrant, d’una edat indeterminada, potser una àvia, tota ella embolicada en una túnica blanca, amb el cap cobert i unes sabatilles a quadres de llana, unes sabatilles d’estar per casa però lluny, molt lluny de la seva veritable llar.

M’ha commogut. M’ha transmès la seva profunda tristesa que porta embolicada al cos, com la seva blanca túnica, però sobretot he sentit el seu desarrelament. Tots portem les nostres arrels personals d’un lloc a l’altre, com en un petit test i quan arribem a un altre lloc ens trasplantem, tot i que sabem que el trasplantament s’ha de fer quan la planta és jove. En canvi, quan l’arbre ha crescut, ja ha donat fruit i és vell, és molt difícil d’arrelar, potser li costi la vida. L’arbre ha de fer noves arrels, però si no pot, no sobreviu.

Els plançons joves sí que arrelaran i s’integraran en un nou lloc tot i que sempre portaran en la seva saba la memòria dels seus avantpassats. Quan la gent s’avergonyeix de la seva memòria, de les seves tradicions és com si no tingués arrels. L’arbre que no beu de la seva arrel es mor. Totes les cultures han de sobreviure i continuar, acceptar i respectar el que hi ha fora però sabent qui són.

Part de la meva família, com la de moltes, acabada la guerra van haver d’emigrar, uns forçats per la política, d’altres per necessitat econòmica i tots ells em van ensenyar el que significa deixar la teva terra i com costa d’aclimatar-se a un lloc nou. De tots ells n’he extret la meva comprensió per a l’immigrant. I recordo el que em varen explicar: aquell noi jove que al final de la guerra va anar a parar al camp de concentració d’Argelès on hi va patir gana, fred i malalties, com tants refugiats de la guerra actualment. La noia gallega que va arribar a Catalunya per guanyar-se millor la vida i a on hi va crear la seva família. El que va viure i morir a Venezuela, desterrat i enyorat… i així com tants d’altres que formen la nostra actual societat. Tots som emigrants.

El soldat vençut va poder tornar a casa, els altres en canvi van crear una nova història, van crear un nou nucli que els hi va donar seguretat i riquesa, respectant i estimant el nou lloc on van acabar vivint i morint i deixant-hi la seva descendència. Un lloc segur on s’hi van poder quedar i arrelar.

Científicament està demostrat com és d’important la biodiversitat per a l’evolució del nostre món, i que no hi pot haver biodiversitat sense respecte, perquè el respecte és la clau de tot. A tu t’agrada una cosa i a mi una altra. I jo aprendré de tu i tu de mi perquè som diferents. Si respectes, pot haver equilibri. El dia que siguem iguals no hi haurà vida, perquè la vida només pot ser diversa i complementària.

I recordar sempre que en aquest món hi cabem tots.

…………………………………………………………………………………………………..

Escrit per

Si us plau comenta amb el teu nom real.

Leave a Reply