Ara es parla molt de dialogar, un diàleg com una conversa entre dues o més persones que exposen les seves idees i els seus sentiments de manera alternativa, escoltant-se per arribar a entendre la postura de l’altre i buscar acords o intentar modificar els propis punts de vista. Però actualment aquest gust per la bona conversa, aquest art que s’havia cultivat molt en les tertúlies de carrer, de cafeteries, ara ja no té massa tradició i si no el retrobem, es perdrà.De vegades és només parlar per parlar, escoltar-se uns als altres, intercanviar informació, divertir-se, passar una bona estona sense presses…però sobretot és saber escoltar. Hi ha moltes maneres de dialogar, de vegades positivament i d’altres al contrari. Heus aquí les que he trobat.
Observo una família en una taula d’un bar fent l’aperitiu del diumenge al matí. El pare, la mare, el fill i un gos. Cadascú està en un món diferent, estan junts i separats al mateix temps. El pare i el fill cada un amb el seu mòbil mirant no se què, teclejant amb no sé qui. La mare callada, el gos inquiet. Una escena força habitual en la nostra societat actual. Quan la mare els hi comenta alguna cosa la contesten sense aixecar la vista de la pantalla. no es miren. La mare parla amb el gos: -“Què vols? Però què vols?…- El gos no contesta.
Són un grup d’amigues de mitjana edat, xerren i xerren mirant el seu voltant, ara cap a un costat, ara cap a un altre, observant a la gent del seu entorn, no es miren massa entre elles, entren en un monòleg de pensaments i de paraules, es queixen, fan valoracions i riuen molt.
Un grup d’homes ja jubilats es troben a la cafeteria, fan petar la xerrada, els mals físics de cada un és un dels temes redundants. Estan uns enfront dels altres però les seves ments estan en el passat. Es fan companyia però cada un viu dins del seu vell món.
Un grup d’homes joves més que conversar criden, gesticulen, riuen sorollosament… més que comunicar-se descarreguen molta adrenalina i es fan presents en tot el seu entorn, un entorn que ha de participar del que ells diuen sense tenir-ne ganes. Cal cridar per fer-se entendre?
Els dos infants s’han trobat a la plaça, potinegen amb terra i pedres, són de països diferents, de llengües estranyes, però juguen plegats i es comuniquen sense paraules, creant una construcció conjunta. El seus ulls i els seus cossos parlen.
Els contertulians opinen,cada un expressa el seu punt de vista, sembla que s’escolten, però en el moment en que algú emet una idea contrària es tallen, no deixen acabar de parlar al contrincant, les veus pugen de to i paren d’escoltar-se, només estan pendents del que cadascú vol dir, s’escolta cadascú a ell mateix, sense pensar que les idees contràries moltes vegades, clarifiquen les pròpies. Els oients davant tanta discussió perden el fil i l’interès per la tertúlia, perquè el diàleg està fet de paraula i d’escolta, però el que més sol fallar és la escolta. Saber escoltar exigeix domini d’un mateix. És un art i un gest de saviesa.
A les noves xarxes tothom diu la seva amb una rapidesa i una sinceritat que porta sovint a mals entesos i a provocacions que no fan falta, però és tan fàcil pitjar la tecla de publicar que amb les presses per opinar o per signar, un no recorda que “està bé dir el que penses però està millor pensar primer en el que has de dir”.
Són dues noies joves, semblen amigues, assegudes en un banc dialoguen amb calma, s’escolten, es miren, es toquen de tan en tan com reconfortant-se, estan connectades. El món s’ha aturat al seu voltant.
Un grup de pares amb infants petits estan dinant al restaurant, els nens pregunten i pregunten…ningú els contesta o bé ho fan amb monosíl·labs. Els senten però no els escolten. Potser per això criden tant els nens?
Quan era petita em deien que tenim dues orelles i una sola boca, justament, per a escoltar més i parlar menys.
Us heu fixat que a vegades només cal escoltar als qui tenen algun maldecap perquè se’n vagin feliços i alliberats i segurament clarificats, sense que hagis hagut de donar cap consell? No necessitava una recepta de vida, simplement recolzar-se en algú. Això és saber escoltar. Una manera d’estimar.
Hi podríem afegir aquell vell adagi que ens recorda que es necessiten dos anys per aprendre a parlar i seixanta per a aprendre a callar, a fer silenci.
………………………………………………………………………………………………..
Si us plau comenta amb el teu nom real.