Ai el temps! el temps! Passa i passa i jo sense poder aturar-lo. L’he viscut de tantes i diferents maneres que no sé quina és la real.
Quan era petita no tenia consciència del pas del temps, en realitat, em semblava que el temps no passava. Duraven tant els hiverns i tardava tant l’estiu a arribar! Vivia tan intensament en present, aquells tres mesos de llibertat i llum a la vora del mar, que l’espera dels estius m’ajudava a passar els hiverns i les obligacions escolars.
Després, el temps de la joventut era un temps encarat al futur, a l’espera…quan arribi això o allò. El volia passar de pressa perquè desitjava sempre que arribés quelcom.
Després va venir un temps molt real, els embarassos com un temps d’espera però també de consciència del que tenia dins meu. El temps s’alentia. Amb la criança en canvi, semblava que no tenia temps de res i no obstant va ser el temps que vaig fer més coses alhora o una darrera l’altra, tenia temps per a tot: els fills, la feina, les amigues, llegir i escriure…Esgarrapava temps al temps. I aquest s’estenia.
A partir dels 45-50 anys necessito trobar un altre ritme i alentir el meu dia a dia. Ja no vull tantes coses i les que vull, fer-les amb més consciència. La ment i el cos ja han alentit la marxa i no puc forçar la maquinària.
Amb la jubilació tinc tot el temps del món, però també tinc la consciència que s’acaba a marxes forçades. M’ha canviat tot el concepte de temps i encara que l’aturi i en vulgui fer “temps mort” sé que en un moment o altre es reprendrà el partit i aquest acabarà. No dóna més de sí.
La meva vida comparable als viatges que he fet. Surto i durant la primera meitat el temps va a poc a poc. Quan me’n adono veig que ja estic a mig viatge i penso aprofitar els dies que em queden. De cop, estic ja en els últims dies i llavors el temps corre i corre però ja sé que és el final i esgarrapo la llibertat i la joia d’aquests dos últims dies sabent que de cop arribaré al final. El dia de tornada.
Ara estic esgarrapant els últims dies, els últims anys. Estic al final del viatge. Ai! el temps. Tan bo és ser-ne conscient com no ser-ne. Tenir o no tenir consciència ens dóna un diferent felicitat. Jo he passat per les dues etapes.
No em puc queixar!
……………………………………………………………………………………………
Si us plau comenta amb el teu nom real.