El poder de les emocions és extraordinari. Aquests dies hem vist l’enfado, la por, l’alegria, la tristesa… i ens adonem que l’emoció és una senyal interna que ens fa actuar (prové del verb llatí “movere”, és a dir, “moviment cap a”… però atenció! perquè les nostres decisions i accions depenen tant de les nostres emocions com dels nostres pensaments més racionals. Què és millor? El sentir abans que el pensar? O bé el pensament que precedeix el sentiment?

En certa manera tenim dos cervells i dues maneres de respondre: la racional i l’emocional, i el funcionament de la nostra vida està determinat per tots dos.

Quan diem que tenim una bona intel·ligència emocional pensem de seguida en el cor i la intuïció i no pensem que també hi entra la raó i el pensament en la mateixa manera mesura que els sentiments i les emocions. És un equilibri. Hem de reconciliar la ment i el cor. Harmonitzar l’emoció i el pensament. Perquè en definitiva tot passa pel cervell.

I com ho fem?

Primer hem de conèixer els nostres sentiments, és el primer pas, sent molt conscients que aquests estan provocats per la nostra pròpia genètica però també pel que hem viscut, per les nostres experiències vitals i pel medi cultural que ens ha tocat de viure. Per això tots sentim de manera tan diversa diversa. “Cada cap és un món”, diuen.

El segon pas és tenir autocontrol perquè aquests sentiments no ens dominin i els poguem gestionar. Ja que qui està dominat pels seus impulsos, qui no té autocontrol no pot decidir èticament. Hem de saber controlar les emocions, i controlar no vol dir reprimir, les podem expressar però sempre d’acord amb el moment, la situació i les persones presents. Les emocions són bones perquè ens expliquen què sentim, però de vegades són excessives o no les manifestem de manera adequada. A més l’excitació emocional obstaculitza la concentració, no podem pensar, només sentim i no veiem res més. És com un estat d’eufòria, per bé o per mal.

L’autocontrol també ens ensenya a “esperar” quan les coses no es poden obtenir immediatament, a “variar” les estratègies quan aquestes no funcionen i a “evitar” comportaments inadequats.

El tercer pas és l’assertivitat. Ni persones agressives de paraula i obra, ni tampoc persones passives que ho deixen córrer tot per no enfrontar-se als altres. Aquesta és una bipolaritat que es dóna sovint en la nostra societat. O em barallo o em callo, i no obstant hi ha una tercera resposta, una resposta més intel·ligent i més humana : l’assertivitat.

L’assertivitat és una conducta afirmativa: fer o dir el que jo crec que és just però sense molestar els drets dels altres, tenir-los en compte. Aprendre a dir SI o NO de manera respectuosa, sense desqualificar, culpabilitzar ni agredir. Això és l’assertivitat. I això és el que ara tots ens mereixem.