Davant seu hi ha un precipici i sap que l’ha de creuar perquè ara, quedar-se, ja no té sentit. L’únic pont per creuar aquest abisme és perillós i molt poc segur. Té por i no sap si a l’altra banda hi trobarà el que desitja. Sent el perill, tem  equivocar-se, posar el peu en fals i caure.

Les emocions són tan fortes que de vegades el frenen i d’altres el fan córrer sense sentit. La confusió l’invadeix perquè tothom li parla, li crida, li diu el que ha de fer…tots! I els seus companys de camí amb els que ha arribat fins a aquí, els que l’haurien de recolzar i asserenar el titllen de traïdor quan s’atura davant del precipici i reflexiona.

I s’adona que està sol- sempre estem sols davant la pròpia responsabilitat- ningú pot fer el camí per ell i llavors opta per seguir sol el seu camí. L’únic que li queda és confiar i asserenar-se per observar bé on posa el peu a cada pas, sense aturar-se al mig de l’abisme ni tornar en rera. I només fer cas del seu cor i dels seus propis pensaments, els seus, no els dels altres.

Ja no desitja res per a ell. Ara la seva única finalitat és ser fidel a si mateix. 

……………………………………………………………….