Educació ? O maleducació?

Vaig néixer l’any 1949, a meitats del segle passat, acabada una guerra i iniciada una dictadura. A la meva generació no ens van educar per a gaudir de la vida i assaborir-la, no, ens van educar amb pors, carències i pecats. Ens deien :- estigues quieta, no et moguis, calla, no preguntis, no molestis, comporta’t…- ens van educar per a ser correctes, disciplinades, per a ser perfectes, per actuar de determinada manera segons els esquemes i els motllos d’aquella societat tan rígida, i així ens van anar carregant de suposades obligacions. Tot això ens van dir i ens van ordenar. I nosaltres, carregades amb totes aquestes obligacions i exigències, les vam anar convertint en autoexigències, i al final, amb tantes ordres externes i internes varem arribar moltes vegades a l’esgotament, sense entendre sovint el perquè d’aquell descontentament intern.També les nostres emocions van ser segrestades i dirigides. No ens permetien ser fredes ni distants amb la gent, ens calia somriure, ser sempre amables, simpàtiques, i obligatòriament ens feien ser unes relacions públiques sense tenir-ne ganes.

Un bon dia, una part d’aquesta nostra generació es va despertar i vam dir prou!  Vam començar a llençar tota aquesta sobrecàrrega per la borda i això ens va permetre caminar més lleugerament.

Vam decidir no fer res per obligació o per agradar els altres, començant per no escoltar ni permetre els judicis que els altres feien sobre nosaltres. I això volia dir també no ser més “l’ànima de la festa”, la que posa entusiasme a les situacions difícils; ni ser “el pal de paller” de la família, ni la que sempre està disposada al diàleg per resoldre conflictes quan els altres ni tan sols ho intenten. A costa d’animar els altres, esgotàvem la nostra energia.  Vam descobrir que no era necessari fer tot això per agradar als altres o perquè continuessin al nostre costat, ens havien enganyat, la nostra presència era suficient i se’ns havia de valorar tan quan estàvem contentes com quan estàvem tristes, quan rèiem o quan ens enfadàvem …sempre érem valuoses.

Vam perdre també la por a la imperfecció. No calia esgotar-se fent més o intentant ser persones excel.lents . Varem decidir que no érem perfectes, que ningú és perfecte i que la perfecció oprimeix.

Vam decidir que s’havia acabat el temps d’esperar lloances, mostres d’afecte i la valoració dels altres i que el que calia era aprendre a valorar-nos, a acceptar-nos i a apreciar-nos cadascú, sense esperar que ho fessin els altres.  

Vam començar també a defensar-nos i a no ser tan correctes , sense haver de rendir comptes a ningú i a no haver de  justificar-nos ni donar explicacions.

Vam aprendre a posar límits i barreres i a no sentir-nos culpables. Les pors que ens va inculcar aquella escola i aquella societat i altres pors que ens van traspassar  les nostres famílies, es van començar a fondre, i només llavors vam poder mirar el món amb altres ulls, amb una nova mirada. Ens vam obrir per ser nosaltres mateixes, per descobrir les pròpies capacitats i varem començar a viure, sense importar-nos  la crítica. Simplement varem renéixer, varem des-educar-nos i varem fluir.

Ens deien feministes. Per a nosaltres va ser una insubmissió i una lluita personal i interna per a emancipar-nos d’aquella educació que no ens permetia ser persones lliures i complertes.

 ………………..

 

 

Escrit per

Si us plau comenta amb el teu nom real.

Leave a Reply